Poesies


Es el frío el que me despierta, el que me susurra que el Sol empieza a salir.
Son mis ojos, los que, dulcemente, se abren para que no me vuelva a dormir.
Las alpargatas, más oscuras día a día, en el tobillo me ataré
Antes de ponerme la boina y la faja y rezar por mi fe.

Estaría solo en las calles de mi pueblo triste y en el pasado anclado,
Pues ni tan sólo los puntuales gallos aun se han despertado.
Pero muchos campesinos salen en mula de sus casas ahora, conmigo
Y como hormigas vamos de nuestro nido a por el trigo.

Mis manos, de madera, son ásperas y gruesas.
Han sellado con compañeros de oficio muchas promesas.
Mi rostro, de ojos pequeños, es de cuero, duro e inflexible 
Y sus cejas pobladas lo hacen un tanto temible. 

Hoy toca aventar para separar la paja del trigo
Y echando los granos al viento es como lo consigo.
El pasado mes nos tocó trillar la mies y convertirla así en parva,
Utilizando un trillo, que es una gran y gruesa tabla.

Al terminar de aventar llevaremos el trigo a hacer pan,
A la Cooperativa Comarcal es donde todos para eso van.
El esfuerzo de todos los participantes en este proceso es decisivo,
Ya que el trabajo en el campo es un ciclo siempre repetitivo.

Mis pies, de mármol, son firmes y decididos.
Han caminado por muchos caminos y lugares perdidos.
Mi espalda, afectada por la vejez, es curva e inmovible
Y esta reputación de jorobado me hace un tanto temible.

Estaría solo en las calles de mi pueblo que anochece con melancolía,
Pues hasta el joven más fiestero llegado a su casa ya había.
Pero muchos campesinos llegan en mula a sus casas ahora, conmigo
Y como hormigas vamos del trigo a nuestro nido.

Las alpargatas, más oscuras día a día, de mi tobillo desataré
Después de quitarme la boina y la faja y rezar por mi fe.
Es el frío el que me duerme, el que me susurra que la Luna empieza a salir.
Son mis ojos, los que, dulcemente, se cierran para que ya pueda dormir.

Maria Fernández
10 d'abril del 2015


  
Quan ploro no estic decebuda,
Ni trista, ni necessito cap mena d'ajuda.
Simplement ploro quan no puc més, 
Quan al món res canviaria fes el que fes.

Ploro, no perquè dèbil sigui,
Sinó perquè he fet cas cada cop que m'han dit que somrigui.
I tots aquests falsos somriures i alguna que altra mirada
M'han fet ser massa temps del que podia una persona forta i equilibrada.

El que acaba de passar no és el que em va plorar,
Sinó un cop de vent que les llàgrimes fa rodolar.
Els motius? Els motius són més complexos i de naturalesa diferent
Però tots em fan sentir enrabiada i impotent.

Impotent per no poder trobar una resposta,
Ni tan sols poder començar la recerca o saber el que costa.
Impotent per no ser perfecta,
Llàgrimes d'imperfecció com a resultat del que m'afecta.

Perquè pertanyo a la petita minoria
Que criden i critiquen per no ser com els agradaria.
Perquè els meus actes i decisions una partida de tetris simulen
En la que les victòries desapareixen i els erros s'acumulen.

Exigència? Jo diria pura intolerància.
Intolerància als qui no segueixen el motlle creat per la gent rància,
Els qui es creuen superiors i crearen aquesta norma.
Tot i que, sovint, ells són els que més s'allunyen de la forma.

Ploro en pensar que no sé res; què faig, qui sóc, per què sóc aquí...
Ploro perquè, en no saber-ho, tampoc no puc canviar res en mi.
Perquè sóc fràgil. Sóc un tros de porcellana
Que esclata quan ja no és el seu cervell, sinó el seu cor, qui mana.

Perquè, tot i que només m'importa el que penso jo mateixa,
El que els altres diuen m'ha tancat en una reixa.
En comptes de ferro; crítiques i nos.
Rebuigs i desdenys són flames que a mi m'han fos.

I em fan sentir que no sóc important,
Que sóc menyspreable, inútil, minúscula i errant.
Com cadascuna de les meves llàgrimes
Que es desprenen galta avall.

Maria Fernández
15 d'abril del 2015


Tinc por. Tinc por de que no et despertis mai.
Por d'aquests ulls que ara observo.
Por de que restin així, tancats.
Miro com suspires, amb dolor.
Sé que ets fràgil i això em fa por.

Quan sembla que t'has despertat,
et miro i ja veig que els ulls has tancat.
Sé que si no ho fas no seré igual; 
veuré el món com una freda roca
i com això seré amb qui em fagi obrir la boca.

Hauré perdut l'esperança en la vida.
Llavors tindré sempre els ulls tancats,
tancats al dia, a tu, a mi; tancats.
Per això, obre'ls. Saps que tinc por
d'acabar encegadar per la tristor.

Maria Fernández
29 de decembre del 2014



Intento recordar la línia que vàrem traçar
amb una pluma, la meva i la teva mà.
La línia era perfecta, amb moltes promeses
i nosaltres acabàrem sent les seves preses.

Però de les grans aspiracions que resseguia,
només me'n queda un record llunyà.
Com qui va oblidant-se una nit del dia,
com el vapor de l'avió que es vol esborrar.

I sé que tard o d'hora tot s'oblida
però era d'ensomni la nostra vida...
Semblava indestructible i expressiva
però acabà sent una línia fina i dubitativa.

Però tot se'n va, èxit, rostres, noms i fracàs.
Com descobridors i gent qui va fer un gran pas
tenen cada cop menys espai als llibres d'història,
tu i la nostra maleïda línia ja no sou a la meva memòria.

Maria Fernández
16 d'octubre del 2014





Els temeraris són els que no tenen por,
afronten sense importar el risc tota situació.
Els temeraris de posar foc a casa seva són capaços
per demostrar com de perillosos són els camins que segueixen els seus passos.

S'arrisquen, inflen el pit i avancen.
Ni un tremol, ni un dubte pel seu cap passen.
Els temeraris es posen en perill a ells i els del seu costat,
en qualsevol moment pot ser la fi, tant és el que hagi passat.

Per això no necessito aprop temeraris,
en el meu camí no vull més obstacles, ja en tinc varis.
Necessito gent valenta, gent que s'enfonsa però neda
i tenir-los al voltant quan de força ja no me'n queda.

Vull tenir gent amb por però valenta,
gent que tremola però tot i així no s'assenta.
Que siguin capaços de dir-te a la cara la veritat
i que confiin en que qualsevol somni pot ser algun dia realitat.

Acompanya'm en la meva búsqueda si ets un d'ells
que el món, el que necessita és més valents.

Maria Fernández
14 de juliol del 2014



El monte hace cosquillas al gran cielo
que lo observa con superioridad.
Y éste, que de tonto no tiene un pelo,
lo llena de lluvia una infinidad.

-No me mojes, que hoy voy muy bien peinado!
-Sí, que el agua le irá bien al ganado.
Y la larga discusión sigue y sigue
mientras la hermosa luna al sol persigue.

Maria Fernández 
6 de febrer del 2014


Les castanyes ben torrades 
amb ullets guspirejant
amb un tall van senyalades
i em van enamorant.

Dintre d'un diari en paperina
deixen anar un flaire d'olor
miren les notícies de la matina
i les imatges sens color.

N'agafem una amb cura
i arriba a la boca per fi.
Ens les mengem una a una
fins que no en queda ni bri.

Les castanyes ben torrades
amb ullets guspirejant
amb un tall van senyalades
i em van enamorant.

Maria Fernández López
2 de novembre del 2013
El meu cel no és un cel d'estrelles,
encara que les trobo molt belles.
No és un cel ennuvolat,
no és gens trist, moix ni afamat.

És un cel il·luminat per cireres
que brillen de tots colors i maneres.
L'aire amb olor d'atreviment
descarrega pluja de te calent.

Els habitants del meu cel,
sempre saluden i mai amb recel.
Quan fa molt que no els veig acoten el cap,
somriuen i diuen "On t'havies ficat?"

Al meu cel no hi ha venjança, ni egoisme ni traïció,
les dolces muralles de nata li serveixen de guarnició.
I quan les cireres apaguen la brillantor,
m'adormo en un petit racó.

És llavors quan em desperto al llit,
com si res hagués existit
i espero tornar a pensar en mel
per altre cop aterrar al meu cel.
Maria Fernánez
24 de setembre del 2013

De regals, ja n'estem cansats,
i és que no podem estar més errats.
Coses modernes, refinades
sempre són ben mirades.

Però tant si és un robot que et cuida
com si és una caixa buida,
hem de dir sempre merci, 
dos petons i amb apreci.

Perquè el que és important,
-encara que no s'aprecia tant-
no és l'esperat regal,
sinò el  gest d'un detall.


Maria Fernández 
12 de setembre del 2013
Tanca els ulls, fes un gir,
mirada trista i un sospir.
Obre els ulls, torna a viure,
mirada alegre i un somriure.
Maria Fernández
19 d'agost del 2013

Quan la foscor engoleix els sentits,
passejo pels carrerons estrets i petits,
buscant una espelma encesa,
amagada per no ser presa.

No trobo estrelles del cel caigudes,
les llàgrimes dels núvols les deixaren mudes.
Les espelmes aquesta nit s'han apagat
i els caçadors les cuquetes no han atrapat.

Ara obren els ullets pensant:
-Ara encenem-nos, que estan marxant.
I fan fora la lletja i trista foscor
amb la seva majestuosa brillantor.


Maria Fernández
14 de juliol del 2013


El rugit arrissà el borrissol del rossegador,
que rondinà al veure el rialler Sol que arribava.
La seva boca es posà rodona recollint els primers raigs,
que li resseguien les manetes fent-li ralet-ralet.
Rumià que faria en aquest espatarrant dia;

Raspallar-se els rínxols i remar pel riu,
rostir-se un pollastre farcit d'arrels,
remenar la cua com si fos la reina
per tornar a restar immòbil, dormint entre raves.
Maria Fernández
18 de juny



Quan em sento dèbil,que no puc avançar
l'únic que desitjo és escoltar-te cantar. 
La teva veu dolça cantant una cançó de bressol,
recitant un poema o bufant un borrissol.

Sé que el que em dóna ànims en el fons,
és la teva veu dolça cantant cançons
O qualsevol so dels teus llavis que em fagi avançar,
perquè saps que l'únic que desitjo és escoltar-te cantar.
Maria Fernández
15 de juny del 2013


Sóc el vigilant de la mar,
d'aquest paper de plata brillant
il·luminat pel meu somriure
quan la Lluna torna a viure.

Sóc el vigilant de la mar,
d'aquest paper de plata brillant
Sé tots els secrets dels navegants,
de totes les èpoques, de tots els anys.

Sóc el vigilant de la mar,
d'aquest paper de plata brillant
a l'alba tanco els ulls de mel
fins que la Lluna altre cop il·lumini el cel.
Maria Fernández
24 de maig del 2013

Sents les onades al xocar,
sents la pau que a l'alba hi ha?
La primera papallona de la jornada,
la més matinera i espavilada
estén les veles i alça el vol
rumb al seu amic que sempre dorm,
fins a cal mosquit,
el qual l'espera davant la seva porta, eixerit.

Olores la flaire que hi fa,
olores el bon dinar?
A casa del que té punxó,
els dos amics devoren pol·len del més bo
i comenten qui és el més bonic
de tots els animals que han existit.
-Potser és la papallona- digué la creguda,
-Abans ho és la mona- deixà caure el del fibló.

Sents un xiuxiueig constant,
sents els animalons xerrant?
-Per saber-ne la resposta més món hauríem de voltar
i així un llarg viatge els dos varen començar.
A París, van trobar un flamenc majestuós
però amb el nas guerxo i que sempre anava coix.
A Verona, uns caragols amb la closca lila
que a l'estar a la ciutat de l'amor, deixaven rere seu un vel de saliva.
Per molt que viatjaven, tots tenien defectes,
O amb el bec tort, o amb les antenes gens rectes.

Olores el shushi i les sopes russes,
olores l'ànsia del parell que pels països salten com puces?
No troben la resposta a l'enigma,
no saben qui és el més bonic del món,
per això giren cua i passen per camins i ponts
fins arribar a la seva terra estimada,
-Si que anava errada!-diu la papallona.
-No ho recordava tot tan preciós!-.l mosquit li acaba la frase.

I és que, se n'adonaren de que de la seva vall animalons
eren tan o més macos que els de tots els móns.
Maria Fernández
18 d'abril del 2013


La mona, rodona, que observa des de l'aparador
a la gent enfeinada que passa pel carrer major.
Algú obre la porta i es senten uns passos ressonar
llavors la botiguera, pregunta "qui hi ha" mentres

La mona, rodona, que observa des de l'aparador
a la gent enfeinada que passa pel carrer major.
La clienta, respon que una mona de xocolata li faria gràcia
tenir
i la botiguera, s'apropa a

La mona, rodona, que observa des de l'aparador
a la gent enfeinada que passa pel carrer major.
La botiguera li col·loca un conillet de pasqua i unes plomes
de colors
també un pollet amb cara de mal de panxa i uns ous
petitons que ara ja són sobre

La mona, rodona, que observa des de l'aparador
a la gent enfeinada que passa pel carrer major.

Maria Fernández
23 de març del 2013





El blau de la serenitat,
el blau de la tranquil·litat
que m'envolta quan surto al balcó
 i miro l'horitzó.
M'agrada contemplar  el blau
que m'omple l'ànima de pau.

El groc del Sol lluminós,
dels dies alegres sense plors.
Que té so de gall cantar
despertant els pollets que comencen a piular.
El groc que m'il·lumina
perquè amb ell no hi ha pors al dia.

El vermell o rogent,
que quan és al Sol anuncia pluja o vent.
Naturalitat és el que ruixa
al ser el color de la maduixa.
El vermell triomfal, poderós,
és el més llampant de tots els colors.

Maria Fernández
5 de març del 2013




A la foscor t'observen dues llunes brillants,
sempre atentes, sempre espiant.
Marxen seguint de les estrelles el camí
fins una altra branca, un altre bri
prou alt i comfortable 
per servir de nou tron 
de l'elegant rumiant.

El seu ofici és pensar sobre els misteris
 que la fosca i misteriosa nit oculta.
Potser el pots sentir
quan tens malsons i no tanques els ulls.
Al principi et molesta
però es converteix en una cançó de bressol
dolça a la teva oïda que t'apodera
 i et fa caure en un son profund.
Maria Fernández
4 de març del 2013




Text poètic del meu carrer

Quan la gran llum del cel s'apaga, el meu carrer es converteix en un carrer fosc, misteriós. Tot i que s'hi veu amb les llums blanquinoses dels fanals, hi ha una boirina imprecisa que et transporta en un altre món, un món solitari on només es sent el cant dels grills i gripaus i el suau xiuxiueig melancoliós de les onades al besar les roques dels penyasegats.


Maria Fernández
4  de març del 2013

Aquesta explicació amb temàtica matemàtica
és del món de la informàtica.
Aquell món que tan bé coneixem
i que ha evolucionat tant des del seu començament.

Us imagineu viure com els vostres avantpassats,
que pel món de la informàtica no estaven enganxats?

Sí, sí, sense "Whats app", és clar,
sense immendiatament poder-nos comunicar
o sense "Facebook" o "Twitter" ni tan sols,
jugaven pels carrers per no sentir-se sols.

Quan els ordinadors van anar arribant,

eren grans com elefants
i només podien fer treballs monòtons d'administrar
i jugar al "Pac man" si havien de descansar.

Aviat, però, la informàtica va anar millorant

i els ordinadors es venien com bolets que creixen al camp.
Van arribar els mòbils i les tauletes, ara fa poc
que han vingut a substituir els escacs, la petanca o els grups de rock.

Això sí, encara que ni ens passi pel cap,

la informàtica encara canviarà com de gamba a rap
i el jovent d'aquí uns quants anys
a nosaltres, ens veurà com antiquats.


 Maria Fernández
17 de gener del 2013



La platja, riallera, s'alegra de tenir convidats
mentre el Sol la vigila per sobre dels terrats.
-Vés amb compte, no et refredis- diu el Sol amb to maternal
I la platja li contesta- I tu no et cremis, que prendràs mal!
Maria Fernández
11 de juliol del 2012



Petita estrella de  lluminosos raigs
Tinc la sensació que em segueixes allà on vaig.
Quan a la foscor de la nit surto al jardí
Et veig entremaliada, somrient-me, mirant-me a mi.

Quan estàs distreta,
T’observo des de la finestra
I em pregunto quins pensaments preocupen
I turmenten el teu pensar.

Ja no m’agrada el dia
Ni la llum ni el sol
Tota l’estona t’observaria
Ja ni tan sols a la nit dormiria.

Em passaria hores mirant al cel, al firmament
 com a la seva època tres reis varen fer, et seguiria
i així podria sempre rebre la teva llum i esplendor
que mai no cessaria.

                                                                                        Maria Fernández López
13 de desembre de 2012


Galícia, antic fi de la Terra,
amb el teu propi idioma i bandera.
Onejant al vent hi ha de la núvia el vestit
tacat amb aigua blava pel seu marit.

Galícia, antic fi de la Terra,
sempre et veig des de dalt de la serra,
i no sé perquè plores tant,
si ets preciosa, verda i brillant.

Galícia, antic fi de la Terra,
el Miño han format les teves llàgrimes
i els pescadors hi busquen pops que faran a la gallega
després de tocar la gaita que sempre gemega.

Galícia, antic fi de la Terra,
quan el llarg camí
acaba un pelegrí,
la teva catedral l'acull com un bon padrí.

Galícia, antic fi de la Terra.
                                                                                
                                                                     Maria Fernández i Judit Baticon
16 d'abril del 2012

Peix peixet, 
no t'amaguis com un ratolinet,
altre cop deixa'm gaudir
de la teva majestuositat sens fi.

Peix peixet,
pel pescador distret
no et deixis enganyar
que pescar-te voldrà.

Peix peixet,
no t'adormis i neda ben dret,
que la forta corrent
avui ve d'orient.

Peix peixet,
no siguis tossudet,
espera al port arribar
i alçant l'aleta em podràs saludar.
Maria Fernández López
3 d'abril del 2012

3 comentaris:

  1. Hola Chaiyawat, gràcies pels teus comentaris per correus (vosaltres també podeu fer-ho a la part dreta superior)
    A l'alba tanco els ulls vol dir que quan surt el sol (amanecer) la llum del far es tanca, com si tanqués els ulls. Respecte el punt de llibre, em pots dir quin és el punt de llibre que no et surt i per què, et puc ajudar en el que no puguis fer. Gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  2. Maria saps que quedaria bé que a l'inici tinguessis un apart temàtica a veure si m'entens que si es carnaval expliquessis que és, i que decoressis una mica la pàgina amb coses típiques com per exemple a la castanyada expliquessis de per que existeix i decoressis el bloc amb castanyes o si t'agrada més " hallowin" o com s'escrigui amb aranyes o coses per l'estil

    ResponElimina
  3. Soc la Rosa i saps que Maria ,quan era mes petita m'agradaven molt els dibuixos de la Roser Capdebila.Els poemes son molt interessants i avere si renoves la veu de l'home que ja he escoltat mil cops el mateix!! Ja, ja, ja.
    El poema que m'agrada mes es el de EL SOL I LA PLATJA. Adeu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!1
    PD:Et deixaré un altre missatge a la pagina dels enigmes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina

Gràcies per comentar!! Les vostres peticions i opinions fan aquest blog encara més maravellós:)