Relats

CORB
I ara, només ara, puc recordar amb nitidesa el kosher de la mare, molt més bo que els seus caramels mentre em deia amb veu que pretenia ser dolça però era freda com els seus ulls: “Em pots dir tiet Mengele, bonic”. I la sang. I els crits. I recordo la meva llibertat, que ja és tan sols un record.
Fa molts dies que va arribar el nostre tren. Recordo el silenci sepulcral que regnava a l’interior, només trencat pels guàrdies de la SS que de tant en tant emputjaven o escridassaven a algun de nosaltres. Hi tenien dret. Si més no, és el que no paraven de repetir. Els hi fem fàstic als alemanys pàl·lids, de faccions dures i mirada freda, de gel, els quals ens envolten tant al tren com al camp d’Auschwitz. No sé quants cops vaig veure ulls així, freds, en el recompte diari abans d’anar a dormir. Les primeres nits em costava, dormir. Compartia llitera amb altres, que en treballar tot el dia, feien una olor desagradable de suor i de malaltia. Segurament jo també la feia, aquesta olor. Però el primer dia vaig intercanviar la meva pastilla de sabó amb un home vell que em va donar a canvi un corb. M’agraden els corbs, em recorden a la llibertat i a l’alegria, tot i ser negres i fugissers. En fer l’intercanvi, el corb va sortir volant i jo em vaig quedar sense corb i sense sabó. Si l’Aryeh ho hagués sabut s’hagués enfadat: “Tens el cap ple de pardals” deia amb to greu però carinyós sovint. A ell també li costava dormir, m’ho va confessar aquella nit, més freda del normal, mentre em prenia de la mà com cada nit des que vam néixer. I mira que l’Aryeh sempre havia estat el valent de tots dos. Ja ho diu el seu nom, d’origen bíblic, que en jueu significa lleó, un animal ferotge, sense por. La mare deia que quan vam néixer, va veure que l’Aryeh seria el valent i que jo seria l’intel·ligent. De vegades em pregunto què deu fer la mare, si encara viu o ja és morta com els tiets. Ella va anar a la fila de l’esquerra, com molts més. No m’agrada pensar-hi, sort que l’Aryeh mai treu el tema. Però de vegades, quan els seus ulls càlids miren a l’infinit mentre li parlo, sé que que s’imagina la mare abraçant-nos i dient-nos que som una benedicció de Déu. També el pare s’alegrava de tenir dos fills idèntics, encara que potser era perquè així l’ajudaríem a la ferreria i ell podria descansar del turment del martell i del foc. Tant que se’n queixava, ara segur que desitjaria estar en el diminut i sempre calent taller, que d’ençà de la Nit dels vidres trencats no és més que runa.
Pensava que sort en teníem de ser bessons, quan el metge, qui es feia dir “tiet Mengele” i al qual alguns anomenaven “doctor mort” va dir-nos que què ens semblava acompanyar-lo, tot donant-nos un parell de caramels. Acostumats al pa estovat amb aigua, aquelles llaminadures ens van semblar una anticipació d’un futur dolç. Res més allunyat de la veritat. Això sí, la nova barraca era més còmoda i el menjar molt més abundant. Després de pocs dies, a l’Aryeh ja no se li veien les costelles fent esforços per sortir del seu cos. Però cada cop que venia el tiet Mengele i la seva mirada es trobava amb la meva, el cor se m’accelerava i el front, les mans i els ulls em suaven.
Llavors era quan el lleó sortia de la seva cova i l’Aryeh m’agafava de la maneta, posava el seu rostre davant del meu i, com si em mirés al mirall de casa (no aquesta casa, és clar, la casa de quan vivíem a Viena) el seu rostre tan familiar em deia: “Sigues valent, Tzion, com ho va ser Abraham”. I aquest reflex durava pocs segons abans de seguir amb pas tremolós al metge a qui en un principi consideràvem la salvació però va arribar a ser un malson amb cames. I això passava dia sí i dia no. Cada cop que entrava creuava els dits darrera l’esquena. Altres bessons com nosaltres s’amagaven entre les peces de construcció i d’altres donaven patades tot maleint. Nosaltres ens limitàvem a no mostrar resistència. Al capdavall, érem conscients que al tiet li agradaven els reptes. 
Quan tornava a la tarda i duia altres bessons amb qui havia passat tot el dia, cap de nosaltres s’atrevia a mirar, teníem por. El pitjor va ser quan aquells bessons tan simpàtics que duien el triangle marró com la seva pell invertit als uniformes i no l’estrella com nosaltres, van tornar com un. Duien les esquenes cosides i cridaven de dolor. Els crits van perdurar dies. Quan van acabar, el tiet Mengele va venir. Els va mirar amb els seus ulls freds i va concloure: “Quina pena, la gangrena ha pogut amb els siamesos”. Les paraules van sonar indiferents. A ell tant l’hi era. Però nosaltres ens vam quedar amb l’ai al cor, tement ser els propers siamesos. Personalment, preferiria no tornar, com el Yair i el Velvel o el Zev i el Noam. O com el pare. L’havien dut amb els altres adults a la porta de l’edifici de les xemeneies d’on sortia continuadament aquell fum que feia tanta pudor i no l’havíem vist mai més. No calia que ningú ens ho expliqués, ja ho sabíem. Tots ho sabíem però no ho dèiem per por que en dir-ho es fes realitat.
Fins aquell dia, el tiet Mengele només s’havia dedicat a mesurar-nos, a pesar-nos, a parlar-nos, a l’Aryeh i a mi. Pensàvem que potser nosaltres ens en sortiríem, que no ens faria res, perquè no havíem fet res malament. Però la paraula bondat no tenia cap significat a Auschwitz, només tenia recompensa la paraula obediència. 
Així que vam ser obedients. Vam seguir-lo. Les seves passes eren fortes, segures, sabien molt bé on anaven. Potser més que normalment. Aviat vaig adonar-me que no entràvem  per la porta principal a la casa de les cinc finestres, sinó per una porta de darrera. 
Era una sala gran però tan plena de coses que em feia sentir comprimit. Era com si de cop ens haguéssim transportat a un laboratori de gent culta d’aquests que deuen haver a les grans capitals. Arreu hi havia recipients de vidre i líquids de colors tòxics diversos. També semblava haver-hi òrgans flotant en peixeres. Com només vaig anar un parell d’anys a l’escola abans que haguéssim de marxar al barri jueu, no vaig poder identificar cadascun d’ells, però juraria haver entrevist més d’un cervell. Ens va fer seure en unes grans cadires de ferro. Estaven gelades. El “tiet”, sense parar-nos atenció, estava manipulant alguns aparells, tot donant-nos l’esquena. El seu uniforme i les seves botes estaven impol·luts, no com el meu pijama que, cobrint les meves cuixes que, seques com les agulles de fer mitja de l’àvia, tremolaven com si fos de nou dins d’aquell vagó. Ràpidament, va girar el cap. Amb un mig somriure, ensenyant les dents com el nen qui rep un regal, va mostrar-nos una llarga xeringa. La seva mirada, però, continuava sent la mateixa mirada hivernal la qual definia, cada dia, milers de destins d’homes innocents. Amb la calma i l’ordre alemany, va procedir a apropar-se amb la xeringa, la qual contenia una substància vermellosa. Angoixat, ja notava com grosses gotes salades em queien galta avall. Vaig tancar els ulls, vaig apretar-los amb força i, com si es tractés d’una vacuna escolar més, contava interiorment 1, 2, 3, 4… però no vaig notar res. Estranyat i amb el cor com si fos una bomba de rellotgeria, vaig obrir els ulls. En obrir-los, vaig veure que havia clavat l’agulla a l’Aryeh. De la punta dels dits em va pujar un pessigolleig que em va consumir sencer, una ràbia profunda i arrelada en el meu jo més sincer.

Va passar una setmana. Amb taques vermelles per tot el cos, l’Aryeh repetia constantment que li feia molt mal el cap. Quan li tocava el front com feia la mare, notava com bullia la seva sang. Jo plorava tot el dia i tota la nit mentre la temperatura de l’Aryeh pujava i pujava. Els altres bessons es limitaven a allunyar-se d’on érem. 
-Què maleducats!- pensava. Tot i que segurament jo hagués fet el mateix.
Jo no parava de repetir-li: “Ens en sortirem, ja ho veuràs. Junts som invencibles”. Però en el fons pensava: “Hem de sortir-nos-en, si us plau, sigues fort. Sense tu no sóc res”.
Les meves súpliques en silenci i mentre sentia els seus deliris van ser inútils perquè, en poc temps, l’Aryeh, el meu dolç germanet, ens va deixar. Va ser un adéu llarg i dolorós. Em prengué de la mà i em mirà, com sempre. Tot i que aquell cop, no em vaig sentir com si em mirés al mirall de casa a Viena, sinó com si mirés una pel·lícula de terror. Quan va tancar els ulls per sempre em vaig sentir sol. Sol com mai m’havia sentit, ja no tenia ni tan sols la meva ombra. No tenia res ni ningú per primer cop a la vida. Només em tenia a mi. Aquella nit vaig dormir sobre el seu pit sense moviment mentre s’anava refredant, agafant-li la mà com cada nit des que tinc ús de raó. Seria l’últim cop. 
L’endemà el tiet Mengele va venir. No semblava sorprès. Va dir-me: “Pots quedar-te amb la seva roba, per sort teva, feu la mateixa talla”. Va somriure, cínic, orgullós de la seva broma. Però ningú més ho va fer.
L’uniforme de l’Aryeh em recordava a ell. En acariciar les ratlles del color del cel on ell es trobava el sentia, la seva ànima era tan gran que omplia els plecs de la roba com si hi fos dins. Em reconfortava abraçar una part d’ell, encara que fossin uns parracs amb olor de malalt. Dormia amb les mànigues del seu pijama a la mà, com si fos el seu cos i no bacteris i fang ressec el que l’habitaven. Ignorava què havien fet amb el seu cos, simplement esperava que estigués amb els pares i amb els tiets, feliços. En una d’aquestes abraçades vaig notar que alguna cosa sobresortia de la butxaca de l’uniforme de l’Aryeh. Vaig pensar que seria una cuca com les que rondaven prop dels filferros espinosos que envoltaven el recinte. Però, per si de cas, abans de xafar-la amb el peu, vaig donar-li un cop d’ull. Per sorpresa meva, va resultar ser un flascó de vidre ple, de la mida d’una ungla i tapat amb un petit tap de suro. Semblava guardar alguna cosa així com una poció màgica. A l’etiqueta hi deia un mot en alemany, però algun líquid devia haver-hi caigut sobre i la feia intel·ligible. Vaig decidir guardar-la ben guardada sota el coixí.
Aviat vaig començar a dubtar sobre per què el tiet Mengele em mantenia en vida. Ja no tenia bessó. Ja no li era útil. Els SS em miraven de reüll. Vaig témer que el meu final s’apropava aviat. Aquella nit, després de la meva ració de sopa d’ortigues, vaig decidir prendre’m el contingut del flascó de vidre. Segur que l’Aryeh l’havia agafat del laboratori del tiet Mengele, així que m’asseguraria la mort. Si els pares ho sabessin, farien que no amb el cap: “La vida és un regal, fill”. Però aquesta vida era un regal endemoniat. Tot i així, si l’Aryeh fos viu, no ho hagués fet. Simplement no volia donar-li l’oportunitat de matar-me a mi també. Em trobarien aquí, estès al llit i diria: “Ostres, massa tard”. Potser es decebria amb ell mateix. No era gaire venjança, però era l’únic que se m’acudia.
Una gota, i una altra, i una altra, l’aigualida substància em baixava coll avall amb la seva acidesa, com si foradés el meu interior. El flascó va quedar buit. Perdia energia, ho sentia. També perdia tamany. La roba em queia, sort que tots dormien. No parava de fer-me petit. Pensava en els homenets baixets amb qui Mengele també feia tota mena d’experiments. Nans, els deien. Quan érem a Viena, de petits, en vam trobar un a la cua de la gelateria. L’Aryeh i jo el senyalàvem i rèiem. No es va immutar. Devia estar-hi acostumat. La mare, en canvi, sí que va enrabiar-se. Vam quedar-nos sense bicicleta un mes. Ens va semblar una eternitat i una tortura. Si ho haguéssim sabut…
I ara, en aquell moment, era jo el nan, o més que un nan, perquè l’empetitiment no cessava. Era minúscul, quan per fi l’empetetiment es va regularitzar, no era més gran que un dit polze. A part d’aquest canvi, em sentia totalment en forma. Les coses no havien anat com havia previst, però un nou pla de venjança em va passar pel cap just en veure’m reduït a aquesta forma diminuta.
Primerament, havia d’anar al laboratori. Amb la meva mida, va ser senzill passar per sota la porta i entrar a la sala. El que va ser més complicat va ser pujar a les prestatgeries a vessar d’aparells estrambòtics. Però fent mans i mànigues ho vaig aconseguir. Vaig començar a tirar tot el que veia a les prestatgeries a terra. Pots i bosses amb productes de les aberracions comeses per un boig. Quan ja estaven buides, vaig baixar i vaig córrer cap a la porta de nou, tot vigilant no xafar cap dels vidres que omplien el terra. Un parell d’esquelets reconstruïts s’aixecaven imponents al costat de la porta. Pensava en grimpar i arrancar-los-hi els ossets dels dits quan vaig sentir passes. Eren passes fermes, segures, sabien molt bé on anaven. Potser menys que normalment. Era ell. Sabia que hi havia algú degut al gran terrabastall que havia fet seguint el meu pla, que llavors ja no em va semblar tan magistral. Però ell encara no sabia qui hi havia. Ni s’ho imaginava. Encara li portava avantatge. 
Tan veloçment com em permetien les meves cametes, vaig dirigir-me a la porta de ferro principal. ARBEIT MACHT FREI hi deia. Quina ironia. Com si treballar fes lliures els presoners. Els alemanys repetien sovint que el tresor d’Alemanya era el treball, no l’or. L’únic or que tenien l’obtenien arrencant les dents dels presoners que havien estat més adinerats abans de travessar justament aquella porta. Per l’altra banda, tot el treball que es realitzava al seu territori era el de milions de jueus, de gitanos, de criminals, de presos polítics i d’homosexuals, condemnats a treballar pensant en la llibertat promesa pel rètol i que era, en realitat, la mort. I jo hi renunciava. M’hagués agradat salvar tots els presoners, fer-los lliures. Però no podia. Era petit i podia passar per les reixes i els guàrdies, però no era un superheroi. Així que vaig sortir per un dels forats del famós filferro punxegut que, mut, s’havia empassat tanta gent per no deixar-la sortir mai més. Un cop fora, ja em sentia diferent. 
Al meu voltant, vigilant des de les talaies, hi havia alemanys pàl·lids, de faccions dures i mirada freda. No em veien, però, si ho haguessin fet, haguessin escopit al terra amb fàstic. Hi tenien dret. Si més no, és el que no paraven de repetir. Estaven de guàrdia i regnava el silenci sepulcral tan característic. 
Mica en mica, vaig notar que el meu cos es feia gran, tornava a la meva forma original. No duia roba, però no tenia ni vergonya ni fred. Paralitzat i com una estàtua de cera, els meus ulls es queden absorts en la imatge que s’estèn davant meu; les vies del tren, per les quals vaig arribar fa molts dies.
Un guàrdia d’ulls de gel em veu i dispara. Un, dos, tres cops. Els corbs surten volant, espantats, fugissers, negres, però lliures i alegres. Somric amb malenconia pensant que vés a saber si entre ells s’hi troba el meu corb o si realment tinc el cap ple de pardals. I el meu cos cau, com suspès a l’aire. I mentre cau, volo amb el meu corb i amb tots els que han sortit d’aquest camp per ser lliures eternament. Potser moro. Potser moro a les seves mans. Però segur que moro lliure. 
I ara, només ara, puc recordar amb nitidesa el kosher de la mare, molt més bo que els seus caramels mentre em deia amb veu que pretenia ser dolça però era freda com els seus ulls: “Em pots dir tiet Mengele, bonic”. I la sang. I els crits. I recordo la meva llibertat, que ja torna a ser meva.

Maria Fernández López
abril 2016



Roboteca, una robot molt femenina y presumida del segle XXII, cansada de no trobar la seva mitja taronja, decideix posar-hi remei. Veu en un llibre de la biblioteca un cavaller amb la seva lluent armadura, però els seus ulls veuen un preciós robot que li roba el cor. Així que decideix construir una màquina del temps per tornar al segle X. Per sorpresa seva, apareix en un bosc ombrívol, enmig d'un torneig medieval, amb molta gent que crida i aplaudeix. La gentada no es fixa en la Roboteca, ja que sembla un cavaller més, però amb una armadura original. 
Els cavalls renillen i les llances xoquen violentament. La desconsolada Roboteca, al veure com el seu estimat és atacat, corre cap al contrincant i amb la seva força descomunal li dóna un cop de puny que el deixa esmaperdut. D'aquesta manera, la Roboteca ajuda al seu estimat cavaller a guanyar el torneig. El que ella no sabia era que el premi era casar-se amb la preciosa princesa. I al veure, desconsolada, com el cavaller i la princesa es besen, es dirigeix cap a la màquina del temps amb la que ha vingut i despedint-se amb un gest teatral dels presents, se'n torna a la seva época. Haurà de continuar buscant per trobar el seu "robot blau".

Maria Fernández
10 de desembre del 2013


Sóc el Puntets Color Llima, un estampat que viu al poble on vivim tots els estampats existents. Aquí, pots trobar a la Zebrak, que sempre organitza festes-pijama, al Rastre de Cua d'Estel, que es encara més ràpid que el Guepard i fins i tot tenim un rodamón, "el Taques". Al poble, estranyament passen coses impactants, però l'any passat va passar un fet que encara recordem tots nosaltres... Del llit a la taula, de la taula al lavabo i del lavabo al llit. Sempre la mateixa rutina monòtoma i sense variacions. De mica en mica ens vam anar adonant de que perdíem el color, la intensitat, ens tornàvem transparents; estàvem desapareixent. De cop, el poble s'havia convertit en un paisatge desesperançador; cada rajola vessava tristesa, el vent bufava melancòlic i feia pessigolles, mandrosament, a les fulles ja sens forma ni relleu. Jo sempre observava des de darrera les finestres, decorades amb la rosada de llàgrimes tristes. Vaig provar de tot: sabons caríssims, xarops de tots els colors, pastilles de totes les mides... Però res donava resultat. Arribat a aquest punt, vaig pensar en disfrutar al màxim els meus últims dies: vaig construir un globus aeri, amb el que viatjava pel cel i, fins i tot vaig menjar plàtan amb orxata per esmorzar! Va ser llavors quan em vaig mirar al mirall i vaig veure que tornava a ser jo, Puntets Color Llima, amb el meu verd intens i alegre. Vaig cridar a tots els veïns, i és que me'n vaig adonar de que "Si vols que et passin coses diferents, has de deixar de fer sempre el mateix".

Maria Fernández
3 d'octubre del 2013



Em desperto de bon matí i em treno els llargs cabells daurats. Amb ajuda de les criades em poso un vestit molt aparatós i baixo les escales agafant-me la faldilla per no entrebancar. Avui és un dia especial; celebrem una festa per celebrar que ha acabat l'hivern. Avui no em passaré el dia teixint, llegint o estudiant música, sinó que faré d'amfitriona.
La sala de recepcions ja està a punt i el meu marit arriba aviat de caçar. Crido els meus fills que estan entretinguts amb la falconeria i al poc temps ja es sent baixar el pont llevadís. De seguida el castell s'omple d'alegria, color i música. Dinem carn i vi, com és habitual. Després del banquet observem els joglars fent malabars i cantant. És una festa molt divertida en la que hi han assistit altres senyors feudals, clergues i la nostra cort reial. Quan la taula ja està més buida que les butxaques dels pagesos després de la recaptació d'impostos, el trobador comença a parlar entre un silenci sepulcral per part dels assistents. Explica històries de més enllà de les muntanyes i inclòs, més enllà del regne. Narra sobre dracs ferotges, precioses sirenes, valents follets i fades màgiques. I, tot i sabent que només eren contes, se'm va ocòrrer la minúsucula possibilitat d'arribar algun dia a una terra sense injustícies ni desigualtats. On ser dona no signifiqui ser inferior.
Maria Fernández
18 d'octubre del 2013


Escolteu el gall cantar? Els animals ja es regiren inquiets perquè el Sol comença a besar càlidament la granja. Aquesta granja no és una granja qualsevol, és la granja on viu la Forçuda, la formiga més forta del món. La Forçuda s'aixeca cada matí ben d'hora, fins i tot abans que el gall, esmorza una pila de cruixents galetes i surt del formiguer en busca d'aventures. Sempre toca el dos abans que ningú la vegi, no li agrada gens entretenir-se recollint molles de pa o cereals. Prefereix fer curses contra les gaseles o peses amb les vaques. Però avui, ha estat un dia una miqueta diferent, per a la Forçuda...

S'ha despertat ben xopa, "Si que ha plogut aquesta nit!"-ha pensat.  Després de badallar i estirar-se les antenes, ha baixat de la fulla que li havia servit de llit, perquè ahir,  estava tan cansada després de la disco al corral que va decidir dormir allà mateix. Aquest matí, a la Forçuda li costava moure's, com si portés unes cadenes lligades a les potes. Llavors es va mirar les potes i... no en tenia! El seu cos s'havia convertit en una gelatina verdosa i de motxilla hi duia una closca! La Forçuda no s'ho creia. Com podia haver-se convertit en un cargol?

Va donar una ullada dins la caseta mòbil que portava a l'esquena i va veure que allà, no hi faltava cap comoditat; un sofà de luxe tou com els núvols, una nevera plena de les millors delícies, inclós una biblioteca amb llibres com "Cargol i cargolina, un amor impossible" i "Cargola Superbruixa i la invasió dels llimacs".
La Forçuda no es creia que ja no posseís força descomunal i sobretot que fos tan lenta, molt més lenta que aquells mosquits que estan tan grassonets per culpa d'un excés de sang xuclada.

Ben mirat, dintre de la cargol-casa no s'hi estava gens malament, però la Forçuda necessitava fer esport, córrer... moure's.  Per això va decidir anar cap a la biblioteca. Va mirar cap a l'estanteria de la F... "Falete, el més temut assassí de cargols", no aquest no era el que buscava, "Fisioterapeuta, un ofici amb futur", aquest tampoc, "Formiga i cargol, metamorfosi sobtada", aquest sí que ho era! Va fullejar aquest últim i hi va trobar un remei, una única esperança. El llibre deia, literalment, que l'única manera que tenia la Forçuda de tornar a ser una formiga era menjar una cirera nascuna en un xiprer i alhora ballar la dansa del ventre.

Després de rumiar, se li va encendre la bombeta. Ella ja coneixia aquell xiprer, quan era
una larva l'utilitzava com a sac de boxeig i dalt de l'arbre una cirereta vermella com els llavis de la Blancaneu la mirava sempre desafiant. Però mai, mai, mai l'havia aconseguit fer caure. Com ho podria aconseguir ara?
Va anar a buscar les seves amigues formigues al formiguer, però cap d'elles podia arribar o fer caure la cirereta de cap de les maneres. La Forçuda va demanar ajuda al cavall i a la vaca, fins i tot a les oques, però cap animal ho aconseguia. Estava massa amunt.

LLavors va recordar la colla de castellers que havia vingut per la festa major i de que l'anxaneta, alçant la mà tocava el cel. Seguint aquesta estratègia va cridar a tots els cargols, que tenen una capacitat sorprenent per escalar i per mantenir-se a un lloc fix.  Tots van formar un castell i a dalt de tot, la Forçuda alçava l'antena i estirant-la al màxim va poder  agafar la cirera. No va resistir-se a fer-li un mos mentres es movia ballant la dansa del ventre, però ja se sap, un cargol ballant la dansa del ventre? Semblava més aviat un cargol borratxo, que es va anar convertint en la formigueta que era la Forçuda en realitat. Així la Forçuda se'n va adonar que la veritable força no és la d'un individu, sinó que la unió fa la força.
Maria Fernández
6 de setembre del 2013
Tot el contingut históric és real, sinó, consultar a la viquipèdia.

En aquest pergamí deixo constància de les meves actes pels descendents, perquè puguin apreciar el que un bon rei -com jo- va fer a l'època en la que plovien granotes i encara no existia la tele en color, ni tan sols la de en blanc i negre.
Diuen que sóc orgullós i cregut, però que voleu que us digui, si tenen enveja de que jo sóc el més bo i guapo dels reis que han existit, existeixen i existiran?? hahahaha
Tinc poder sobre tot el món, l'univers, sobre cada pedra que trepitgeu i cada sospir que sospireu. No vull ser presumit ni res per l'estil, però quina culpa en tinc jo de ser tant poderós?
Imagineu, com en sóc, d'important, que als pocs anys d'edat, vaig decidir canviar-me de nom. Em van batejar com a Venseslau, un nom llarg i complicat, que fins i tot ara em costa de pronunciar. Odiava el meu nom, per això me'l vaig canviar pel nom de Carles; molt més refinat i... reial. Sí, sí, sóc el famós Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic, llàstima que no sigui aquí al vostre costat per signar-vos un autògraf, deveu estar pensant. A mi també m'agradaria estar amb vosaltres, perquè m'encanta ser ovacionat i rebre floretes.
Com??!! Que no em coneixieu???? Com pot ser això, quina pèssima educació!!... Intentaré no ofendre'm. Ehem,ehem... Continuaré la história... M'he casat quatre cops i he tingut 11 fills i imagineu com en sóc, d'egoista, que a dos d'ells els he anomenat Venseslau....
El fet és que els meus desitjos amorosos han canviat molt al llarg de la meva vida, però el desig de la meva vida sempre ha estat el mateix des de que m'arriba la memòria. Mireu, és que resulta, que... Ups, em fa vergonya confessar-ho, però és que des de petit que tinc una por terrible... una por terriblement terrible... a l'aigua!! Sí, sí, algun defecte havia de tenir, no, el rei dels vostres somnis? I com a cirereta del pastís resulta que Praga -la meva ciutat- és atravessada pel riu Moldava, molt cabalòs i, per mi, extremadament terrorífic. Se'm  posen els pèls de gallina només d'imaginar-me les corrents lliscants d'aigua marró com el fang que arrossega. Brrrr... A més, com a rei, he d'anar d'un costat a un altre del riu i ho havia de fer mitjançant repugnants barquetes inestables que em removien l'estómac fins a fer-me vomitar.
I el meu desig era, com no, construir un pont. El Pont de Carles, volia anomenar-lo; majestuós i esplèndid, que deixés bocabadat a tothom que el vegués. Tinc uns quants amics arquitectes, com el Jan i el Petter, amb qui, després de molt parlar-hi, vam decidir construir el meu estimat pont. Però no tot va ser tan fàcil com em pensava... Quan els arquitectes ja començaven a fer plànols, jo estava tranquil·lament dinant com a cap de taula a la taula presidencial del meu palau reial, amb la meva última dona Elisabet i els fills que la tenen com a mare; l'Anna, el Segimon, el Carles, la Margarida i.... emmm... de l'últim no me'n recordo. Resultava que la fleuma de la Margarida estava explicant no sé que de l'escola de que si hi havia una epidèmia de la peste o alguna cosa així, però la veritat es que estava més atent del meu estofat i la birra que no pas d'aquella mocosa amb nom de flor. Llavors va sonar la porta. Vaig haver d'aixecar-me de la cadira -cosa que em fa fer molta mandra-, treure'm el pitet i assentar-me al tron reial i esperar que passés el convidat. Qui va entrar era una bruixa, no, de veritat, era una bruixa, encorvada, vella, baixeta, amb una berruga gegant en un nas de ganxo. Portava els cabells tan bruts i amb nusos que no vaig saber definir de quin color eren. Es va apropar i vaig sentir la seva pudor a all i el seu alè m'ho va confirmar. La bruixeta lletja a matar em digué:
-El Pont de Carles caurà a menys que sigui construït en seqüència capicua de números senars.
Mai he estat gaire bo en matèmatiques, i aquella bruixa ho devia saber al veure la meva cara de panoli. Va riure com... una bruixa, amb un riure més malèfic que el meu. I se'n va anar per on havia vingut deixant tot allò amb olor a all i les meves cames com gelatina.
Vaig contractar al millor matemàtic de la ciutat però no em va saber resoldre l'enigme de la maleïda bruixa. Sóc supersticiós, ho he d'admetre, a més aquella bruixa m'havia esgarrifat de veritat. Quan ja pensava que el món em queia a sobre, vaig decidir consultar a la meva filla, la Margarida, que pel que havia sentit un dia que em va venir a donar la tabarra, havia tret un deu de mates. La cosa va anar així:
-Hola Rosella, que tal va tot?
-Papa, em dic Margarida!
-Al rei no se'l corregeix!!
-Ok.
-Necessitaria la teva ajuda carinyo, em sabries dir una seqüència capicua de números senars? 
-Sí, papa, això ens ho ensenyen a la guarde.
-...(sense paraules)
-135797531
Així va ser com gràcies a la meva filla Violeta, em... Pansida.... aii no! Margarida, vaig començar a construir el pont l'any 1357, el dia 9 del mes 7 a les 5.31 del matí.
El pont de pedra era fabulós i per coronar a la gran obra mestra vam construir moltes estàtues de sants a mida real. Una d'elles, la de Joan Nepomucè -el patró del país- té una llegenda, que diu que, qui el toca torna a Praga en una moment o altre de la seva vida. Aquesta llegenda ve de que, la meva filla amb nom de flor va explicar a tots els de palau que ella m'havia resolt el problema matemàtic. Em vaig posar furiós, tant, que em va agafar un atac de ràbia mentre creuava el pont, vaig agafar l'estàtua de Joan Nepomucè i la vaig llançar riu abaix. Vaig tornar capcot fins al palau amb la ràbia a punt d'explotar. L'endemà quan creuava el pont vaig veure que l'estàtua estava fixa, on era abans de que la llancés, sense ni una sola esquerda i amb la mateixa mirada que em deia: Què mires, estúpid? Me'n feia creus, però és cert, i quan em vaig atansar a la vora del pont i vaig mirar avall, intentant que no m'entrés vertigen, vaig veure a aquella bruixa que em va venir a veure a palau. Estava ajaguda a la riba i em va mirar. Em va somriure deixant a la vista quatre dents negres que em va semblar que li caurien al primer estornut, però no sé per què, però va ser un somriure que em va inspirar confiança, un somriure que em deia: 
-Gràcies a tu, al final tot ha anat bé.
Llavors vaig desviar la mirada i vaig contemplar tot Praga, totes les casetes blanques amb la teulada ataronjada, el castell en el turonet del costat, i em vaig sentir, com mai m'havia sentit, orgullós de mi mateix i de la meva ciutat, Praga. 


Maria Fernández
7 de juliol del 2013



Sents les onades al xocar,
sents la pau que a l'alba hi ha?
La primera papallona de la jornada,
la més matinera i espavilada
estèn les veles i alça el vol
rumb al seu amic que sempre dorm,
fins a cal mosquit,
el qual l'espera davant la seva porta, eixerit.

Olores la flaire que hi fa,
olores el bon dinar?
A casa del que té punxó,
els dos amics devoren pol·len del més bo
i comenten qui és el més bonic
de tots els animals que han existit.
-Potser és la papallona- digué la creguda,
-Abans ho és la mona- deixà caure el del fibló.

Sents un xiuxiueig constant,
sents els animalons xerrant?
-Per saber-ne la resposta més món hauríem de voltar
i així un llarg viatge els dos varen començar.
A París, van trobar un flamenc majestuós
però amb el nas guerxo i que sempre anava coix.
A Verona, uns cargols amb la closca lila
que a l'estar a la ciutat de l'amor, deixaven rere seu un vel de saliva.
Per molt que viatjaven, tots tenien defectes,
O amb el bec tort, o amb les antenes gens rectes.

Olores el shushi i les sopes russes,
olores l'ànsia del parell que pels països salten com puces?
No troben la resposta a l'enigma,
no saben qui és el més bonic del món,
per això giren cua i passen per camins i ponts
fins arribar a la seva terra estimada,
-Si que anava errada!-diu la papallona.
-No ho recordava tot tan preciós!-.l mosquit li acaba la frase.

I és que, se n'adonaren de que de la seva vall animalons
eren tan o més macos que els de tots els móns.
Maria Fernández
18 d'abril del 2013

Diuen que és la meva imaginació, però jo no ho crec, i vosaltres??
Quan el rellotge del campanar sona les 12, sempre trec el nas per la finestra, espio el que hi ha a l'altre costat. Al principi només es veu foscor, la negra nit que m'envolta. Però un cop la vista s'hi ha acostumat, començo a distingir ombres, en aquest moment és quan es veu la silueta d'un gran i magnífic vaixell, amb una vela esparracada, que amb prou feines s'aguanta dreta. 
La primera vegada que vaig observar aquell vaixell, l'endemà al matí vaig anar-li a preguntar al vigilant del far si sabia de que es tracatava. Ell em va dir que no en sabia res. Aquesta mateixa resposta me la donava tothom a qui preguntava sobre aquest tema.
Però un dia, vaig armar-me de coratge, vaig agafar una llanterna i em vaig aventurar fins la platja, a esperar escoltar el toc de campana. Els meus pares no sabien que m'havia escapat, per això havia d'intentar no cridar l'atenció ni ser vist.
Just al sentir el dotzè toc, una brisa marina s'alçà sobre mi i una olor a sal em tapà tot l'olfacte. El vaixell que fins aquell dia havia passat de llarg el port, es va girar en rumb a la platja del meu poble. Em va agafar un pànic terrible, i vaig tenir unes desesperades ganes de cridar: Mamaaa!!! Tinc por....  I de posar-me a plorar com un nadó.
Vaig restar immòbil, ajagut allà, mentres la sorra de la platja m'entrava per dins les sabates i el vent fred em feia insensibles les mans, que ja estaven liles, o per la por, o pel fred, o per una mica de tot.
Vaig decidir aixecar-me i dirigir-me a uns arbustos que hi havia allà a prop, un cop darrera d'aquests, vaig esperar sense respirar, i sense treure els ulls de sobre del vaixell que s'apropava...
Llavors, el vaixell va embarcar, però no al port, sinò arran de platja, molt a prop de mi.
Em vaig espavilar en anar fins darrera d'un matoll que tenia al costat. Allà vaig estar mitja hora, immòbil, sense que ningú en sortís, del vaixell, i quan ja pensava en tornar a casa, les portes del vaixell es van tancar soles i el vaixell se n'anà cap el mar d'on havia vingut, sense deixar cap rastre de les seves passes. Quan estava a la meva habitació, vaig estar pensant, sobre el misteriós vaixell. Cada dia, des de la finestra, observava si arribava el vaixell, però mai va tornar i ningú em va creure, fins i tot jo dubtava de la meva pròpia memòria. I vosaltres que creieu, creieu que realment era un vaixell sense tripulació?

Maria Fernández
10 de gener del 2013


Hi havia una vegada, en un mar llunyà, una petita illa apartada de tot i de tothom on només hi havia un poble.  Els habitants d’aquell poble, anomenats bingubengs, eren petits com un cigró. Per què?? Doncs perquè allà, en aquella illa, tot era minúscul. Els seus frondosos boscos estaven formats per gespa i fins i tot un gra de sorra de la platja, els feia caure.
Els bingubengs només menjaven una cosa: LLIMONES. Ja que en aquella illa només hi havien llimones.
La llegenda deia que la primera llavor de llimona havia arribat un dia de pluja a la costa i els bingubengs l’havien trobada quan anaven a fer un banyet. Al principi, no sabien que era ni per a que servia, fins aleshores mai menjaven, només bevien aigua, i, és clar, estaven prims com escuradents. Van mirar i remirar aquella llavor, i al final la van deixar al terra, sense donar-li importància. Més tard, van veure com aquella petita llavor s’anava convertint en un alt llimoner, i després, van veure com creixien les llimones. Van  tastar-les i encara que eren molt àcides els hi van encantar.
Van estar molts anys alimentant-se de llimones, i fent-se grassonets, fins que un bon dia, una petita nena va dir:
-Per què només mengem llimones??
Tots van obrir la boca per contestar, però ningú va dir res. Es van mirar desconcertats els uns els altres buscant una resposta, però no la van trobar.
-Per què no mengem altres aliments??-va preguntar la nena estranyada.
Tots van obrir la boca altre cop per contestar, però ningú va dir res. Es van tornar a mirar desconcertats els uns els altres buscant una resposta, però com abans, no la van trobar.
LLavors, l’alcalde del poble es va aclarar la veu i va contestar:
-Perquè la primera llavor va arribar un dia de pluja…
-Sí, sí, prou d’excuses, que la llegenda tots la sabem, però igual que aquesta llavor, potser al mar n’hi ha d’altres que no fan una fruita groga, sinò vermella, o verda, o lila, vés a saber…- va dir la nena tallant a l’alcalde i deixant amb un pam de nas a tots els habitants.
Al poble hi va haver uns minuts de silenci, després dels quals, tothom va començar a parlar i a discutir sobre aquest tema, i amb aquestes reflexions se’n van anar cap a casa.
L’endemà, tothom, sense posar-s’hi d’acord ni res per l’estil estava a la plaça del poble, amb el cap ple d’idees i un somriure d’orella a orella. Alguns portaven xarxes, d’altres fustes i d’altres teles, però tots portaven quelcom. Tothom volia posar-hi el seu gra d’arena.
Barrejant tots els materials i totes les idees, van construir quatre preciosos vaixells, amb dos xarxes cadascun d’ells.
Aquella tarda van sortir a la mar els més valents, (i encara que sorprengui, la majoria eren dones), i els porugs que tenien una mica de por, es van quedar a les seves cases preparant el sopar o cuidant de la mainada.
Quan a la nit, els vaixells van tornar, estaven plens de llavors de tots els colors i formes imaginables. Alguns encara no s’ho creien. Van plantar totes i cada una de les llavors, les quals es van convertir en alts i preciosos arbres.
De tant en tant els bingubengs sortien a la mar,  il·lusionats i segurs de que tornarien amb un somriure ben ample dibuixat en el seu rostre i als seus braços un munt de futures fruites.
Així doncs, si un dia us trobeu una illa minúscula plena de fruites de tots colors, sabreu que és l’illa dels bingubengs.
Maria Fernández López
10 de juliol del 2013


Em dic Mel i tinc set anys i mig. Visc a Vic al nº25 del carrer Major.
Tenia un problema molt greu, ja que l’endemà era Carnaval i encara no disposava de la disfressa, per això, al sortir de l’escola, vaig anar ràpida com el vent a la botiga de disfresses que estava a quatre carrers.
A l’arribar, ja sabia de que em disfressaria, a l’escola vam acordar que aniriem de prínceps i princeses.
A la botiga no hi havia cap client, només un dependent amb accent francès.
Després de buscar amb la mirada  i de dirigir-me cap els vestits de princeses, me’ls vaig mirar i remirar, però cap m’acabava de fer el pes.
Quan ja girava cua per anar-me’n, el dependent em va aturar, dient-me:
-“Si cap t’integgessa, tenim una peça única al maggatzem acabagga d’aggibar.
Peggtanyia a la família ggeial de l’eggat mitjana”.-M’ho va dir convençut i segurament per això m’ho vaig creure. Vaig assentir amb el cap, i em vaig disposar a esperar a que tornés.
Quan va tornar amb el vestit, em va semblar tan elegant i perfecte…
Vaig anar a emprovar-me’l a l’emprovador i quan ja el tenia posat vaig aclucar lentament els ulls, imaginant que era de la família “ggeial”, com hagués dit el dependent. Encara seguia als meus somnis quan sortia de l’emprovador. Però després d’obrir els ulls, encara estava dins de la meva imaginació.
Amb la boca oberta vaig contemplar que estava en un balcó magnífic d’un palau color crema. Davant meu hi havia una munió de gent que m’aclamava i m’aplaudia. Fins aquell moment no me n’havia adonat de que al meu costat, un homenet petit i cepat deia un discurs llarg i complicat. Només vaig entendre: - Per això avui coronem a la reina Isabella II!!!  Seguidament, una melodia de marxa de trompetes ho va invadir tot. Em van coronar amb una corona brillant i refinada. No vaig fer res per impedir-ho, simplement esperar amb nerviosisme i impaciència a estar sense públic per parlar amb l’homenet del meu costat. No em va aclararir gaire les idees, de fet, ni em va voler escoltar. Per això vaig decidir anar al poble medieval que s’estenia devant dels meus ulls.
Al poblet, quan algú em veia, feia una reverència i se n’anava amb el cap cot, això m’intimidava. Per aquest motiu vaig dirigir-me cap un vell savi barbut, el qual ni tan sols va baixar la mirada.
Parlant amb ell, no em responia, només assentia, No va ser fins al final, després d’explicar-li tota la confusió, que em va respondre:
-Si tu estàs aquí, ella està allí-m’ho va diir amb una veu ronca i desgastada.
Vaig tornar al castell reflexionant sobre les paraules del vell.
A l’arribar, vaig atravessar els llargs i amples pasadissos que mai acabaven. Fins arribar a una immensa porta de fusta desgastada amb un rètol penjat: “Habitació de la reina Isabella II”. A l’entrar-hi, les cortines roses i taronges deixaven passar una llum t’enue i clara. A la paret hi havia un horari penjat, com si fos un calendari. Vaig fixar-me en que cada dia a les 8:00 anava a dormir. Se’m va acudir que possiblement avui també aniria a dormir a aquesta hora.
Al mirar al rellotge, me’n vaig adonar que només faltaven 2 minuts per les 8 en punt. Per això vaig estirar-me al llit i seguidament, tancar els ulls. Les campanes van començar a sonar, però només en vaig escoltar 4, perquè a continuació, em trobava de nou a l’emprovador.
Mentre em posava la roba normal, per
assegurar-me de que no havia estat un somni, vaig mirar un altre cop el rellotge, i, efectivament, eren les vuit.
Un cop fora de l’emprovador, el dependent va dir-me:
-Senyoggeta, se’l quegga?
Vaig assentir i seguidament vaig pagar-li els euros que valia el vestit.
Quan ja sortia de la botiga, el dependent va riere dissimuladament i em va fer l’ullet.
Alguna cosa em deia que ell ho sabia tot.
Maria Fernández López
26 de febrer del 2012


Conte dedicat al Pallars Sobirà i a tots els seus preciosos indrets.

Un dia d’hivern, el fort vent d’orient, xocava contra les furioses i iròniques onades que amb ràbia espetegaven contra les roques.

Així  va començar la meva història, la història del Gren Arenys, un gra d’arena de la platja que una nit el vent se’l va emportar fins el Pallars Sobirà.

Quan em vaig despertar, vaig fer els ulls com unes taronges i em vaig pessigar, però no estava somiant. Em vaig girar i no vaig veure aigua del mar, sinò uns turistes amb el mapa al revès i parlant la llengua dels antípodes, al seu costat hi havia un gra-guia que quan li vaig preguntar on era, em va dir:
 -A l’avetosa del Gerdà de Sorpe, si vols més informació m’hauràs de pagar 5 euros.
Però tot el que vaig trobar a les butxaques va ser un miserable euro. Em va dir:
-Amb aquests diners només et puc dir que el poble de Son és cap a l’esquerra.
Em vaig arrossegar duran mil hores fins que vaig veure un munt de pèl. Vaig aixecar els ulls i vaig veure un ós.
Sóc molt “cagat”, em vaig pixar a sobre i vaig cridar com una nena. M’hauria agradat sortir cames ajudeu-me, però com que sóc un gra d’arena, no tinc cames! Vaig decidir anar fent tombarelles fins que vaig xocar amb la Tilda, un altre gra de la platja que un dia ja fa molt li va passar el mateix que a mi, però el vent l’havia portada al poble de Son, on tot és molt bonic.
Em va fer de gra-guia i em va ensenyar l’església de són i el seu retaule. Tot era preciós però no tot eren flors i violes, ja que ni la Tilda ni jo podiem anar tranquilamente pel terra, perquè cada dos per tres ens quedàvem atrapats entre les esquerdes de les rajoles del terra.
Quan vam sortir d’aquell laberint, la Tilda em va dur fins la llar on s’havia instal·lat. Estava a la quadra d’una casa molt acollidora.
La Tilda i jo ens  hi vam quedar a viure.
Així, gràcies a un vent d’orient, un guia estafador i un ós ferotge, ara tinc una vida feliç amb la Tilda al Pallars Sobirà.
Maria Fernández López
19 de febrer del 2012


Com no, avui, un altre cop el llarg i cansat dilluns
A cap nen ni nena li “encanta” el dilluns.
Es podria dir que els dilluns no tot són flors i violes… I és que el cap de setmana passa en un tres i no res. Aquest cap de setmana m’ho he passat “pipa”. El  dissabte, la meva família i jo vam anar al Camp Nou a veure jugar el Barça. Tots anàvem vestits amb l’uniforme culé.
El camp era gegantííííííííssim, era gran com tot Castelldefels i tot i així estava ple de gom a gom, alla dins, a la grada, ja no hi cabia ni una petita formiga! Hi havia molt ambient, la gent cridava i insultava a l’àrbitre quan no marcava alguna falta i coses per l’estil, i clar, jo no volia ser menys, quan la gent reclamava, jo també, i així, el joc del
mirall que jugàvem a infantil havia donat el seu fruit.
Va ser molt divertit i m’ho vaig passar molt bé, però vaig trobar a faltar les repeticions que surten per la televisió quan estic al sofà ben còmode i calentó. Ja que sempre feien gols quan em girava per preguntar quelcom als de darrera… Això em fa treure de polleguera!!!! El que sí que em va fer treure foc pels queixals va ser que vam arribar a misses dites i a l’arribar ja havien fet un gol.  Per sort,  va guanyar el Barça.
Al tornar al cotxe, vam començar a fer petar la xerrada, i tothom em feia pagar els plats trencats respecte al tema d’haver arribat tard. Jo només m’havia deixat les claus
 com aquell que es deixa la jaqueta
Maria Fernández López
6 de febrer del 2012


Qui ho hagués dit, què d'un il·lustre sabater, en pogués arribar a sortir jo?
Amb l’elegància que tenen les refinades
sabates de taló, amb la senzillesa que tenen les modernes botes, jo, havia de ser ni més ni menys que una …bota de muntanya!!
Encara que el pobre i humil sabater em va treballar amb paciència, no vaig quedar gaire maco, possiblement per això no en van fer cap còpia per comercialitzar-me, és a dir sóc ÚNIC!!
Per pena, van decidir no tirar-me a les escombraries i portar-me a  una botiga esportiva que hi havia a la cantonada: El Decathlon.
Després d’estar molts dies esperant,mentre tots els meus companys anaven marxant i ja pensava que m’hi quedaria eternament, un mal dia d’hivern (nevava!!) va arribar una parella que venien amb molta presssa i potser per això em van agafar a mi i no a les *botes roses* del costat
(per cert, la bota més guapa que havia vist mai).
Un cop a caixa,la dependenta gordeta i amb una piga grossa com un gomet al nas em va embolicar amb un paper de colors (vaig acabar marejat) i un cop a casa, em van guardar al racó més brut i solitari de la casa. Encara que no sabia on estava exactament (perquè no veia res) vaig saber com era el lloc on em trobava perquè sóc al·lèrgic a la pols i no parava de tossir (sem descordaven els cordons).
El que jo no sabia, era que després d’un parell de dies d’estar sol com un mussol, seria el
regal d’aniversari d’una nena d’aproximadament uns vuit anys.
Quan va obrir el regal, la nena va fer uns ulls
com unes taronges i va dir: “no m’agraden”, (no m’estranya, amb les brillants i resplendents botes  de la “Hello Kitty” que portava…
Els pares van dir que ells no m’havien agafat, sinò que havien agafat uns *botins roses* i que tota la culpa era de la dependenta.
Per aquest motiu vaig passar a
ser patrimoni del germà gran de la nena de vuit anys, que casualment (i per sort) feia el mateix número.  Aquell nen era molt despistat i sapastrot, però em tractava amb cura i afecte.
Després d’un parell de setmanes del tràgic incident de l’aniversari, els pares van tornar al Decathlon per comprar el REAL REGAL per l’aniversari de la seva filla. I sabeu quin va ser el regal?!.... Les *botes roses* que estaven al meu costat!! Sí, aquelles tan guapes….
A hores d’ara he anat a moltes excursions. De fet, ara estic a la motxilla perquè la setmana que ve (d’aquí dos dies) aniré de convivències a Esterri d’Àneu, estic súper il·lusionat!
La meva vida d’excursionista és molt emocionant i apassionant, i ja espero amb ànsia i els cordills creuats la pròxima sortida!

Maria Fernández López
20 d'abril del 2012



Mirtia (Mart), 1 d'octubre de 2.027

Estimat cosí:
Sóc la Martiatrella,la teva cosineta.
Avui,ja fa cinc anys que vas marxar a la Terra i volia saber que tal estàs i com et va tot. També explicar-te que va passant per aquí.
La tieta Múrtix està encantada amb el transbordador espaial que li vas regalar abans d'anar-te'n.Fa dos gamòlegs m'ha enviat un holograma des de Saturn i fa només cinc lírids,el tiet Loris m'ha dit que ja estava a Plutó.
Hauries de comprar-te'n un,així podries visitar-nos de tant en tant.
La veritat és que tots et trobem a faltar,en especial la teva germaneta Cori(que per cert,està molt gran ,ni la reconeixeries).Cada dia em pregunta coses sobre tu;jo li explico les nostres anècdotes,com quan et vas rentar les dents amb gel per equivocació o quan vam haver de fer un massatge als peus del profe, per haver encès l'alarma d'incendis i així saltar-nos la teleadquisició d'algebrologia. M'en recordo de tot allò com si fos ahir.
També volia preguntar-te com et camufles amb la teva pell lila i si ja coneixes a molta gent.

Espero la teva resposta.

PD: Pots enviar-me la contestació a través del correu espacial (mira-ho a internet si no saps on està la central).


Amb carinyo,
Maria Fernández
10 de febrer de 2013
 -Conte pels alumnes de l'escola Monalco, a Igualada-


Hi havia una vegada, quatre porquets que vivien al bosc amb la seva mare.
Un dia, van decidir que anirien a viure a la ciutat més propera perquè tenien moltes ganes d’anar a l’escola.
Per això van comprar-se un piset al centre d’Igualada i van començar l’escola.
Els cinc porquets estaven molt contents, perquè allà van fer molts amics. Van conèixer a la Caputxeta Vermella, a la Ventafocs i al Patufet.
Però els quatre porquets estaven molt preocupats, perquè no entenien per què el pati de l’escola sempre estava ple de plàstics i tampoc per què els carrers sempre estaven tant bruts.
Un dia, es van posar d’acord amb tota la classe i van decidir que netejarien la ciutat i animarien a tots els nens a contribuïr a fer un món més net.
L’endemà, cada porquet va portar una bossa de de diferent color.
I a cada una de les bosses hi van tirar un material diferent.
El porquet més gran, va portar una bossa blava, on hi van tirar el PAPER I CARTRÓ.
El segon porquet,  va portar una bossa groga, on hi van tirar els ENVASOS.
El tercer porquet, va portar una bossa verda, on hi van tirar el VIDRE.
I el porquet més petitó, va portar una bossa marró, on hi van tirar la MATÈRIA ORGÀNICA.
Tots els nens de l’escola van ajudar als porquets i als seus amics a recollir la brossa del pati i del carrer.
La Caputxeta Vermella i el Patufet, que dibuixaven molt bé i que feien molt bona lletra, van fer uns cartells molt macos que van penjar per l’escola explicant la importància del reciclatge.
Durant una setmana, a l’escola hi havia un munt de nens, nenes, porquets, caputxetes, patufets i ventafocs netejant l’escola.
I al final, tot va quedar molt net.
Els professors estaven molt contents, però els que més ho van notar van ser els alumnes de l’escola, que se’n van adonar que tota la feina que havien fet al netejar-la, tenia la seva recompensa. I també se’n van adonar que perquè tot segueixi tant net, l’únic que havien de fer era no embrutar i tirar cada deixalla al lloc corresponent.
Per això van escriure aquest conte, perquè tots els nens que l’escoltin, com vosaltres, s’animin i vulguin ajudar a reciclar i a fer que el planeta Terra segueixi sent verd i net.

Maria Fernández López
4 de novembre del 2012

2 comentaris:

  1. Hola, Maria:
    m'han agradat força els teus contes!!
    "Els bingubengs" és el meu preferit però m'ha fet riure molt l'"Autobiografia d'unes botes de muntanya"! Ha, ha, ha! he trobat expressions i frases fetes que mai n'havia vist com "no tot són flors i violes". Estan molt bé, continua així!
    L'últim que et dic, és que revisis l'ortografia, he trobat algunes faltes i barbarismes, però això és el de menys!
    Espero poder llegir més contes aviat! Un petó Maria :)

    ResponElimina
  2. Hola maria ja sé que és dificil i es tarde una mica peró quan penjaràs unn altre conte ed que estic inpacient per llegir-ne un de nou

    ResponElimina

Gràcies per comentar!! Les vostres peticions i opinions fan aquest blog encara més maravellós:)